ERC: mans netes

El que està passant aquests dies amb les acusacions pel suposat finançament irregular d´ERC està començant agafar unes proporcions gegantines que cada vegada fa pensar més en una campanya orquestrada per debilitar la posició de ERC al govern i intentar que canviïn el sentit del seu vot en el tema de l’estatut.

No tenia previst tocar aquest tema però hi ha hagut dos fets que per escandalosos, no puc passar per alt.

El primer, és que tan ICV com el PSC han reconegut públicament que ells també obliguen als seus càrrecs de confiança política pagar una part dels ingressos al partit, o sigui que s´està linxant a ERC per un fet que fan molts més partits sense que ningú els hagi criticat ni una sola vegada. Recordar que els partits que no obliguen a pagar als seus càrrecs electes, son els que accepten donacions anònimes. I ja se sap que avui en dia ningú regala res... oi que no CIU?

En segon lloc, hi ha un fet que ja és totalment delirant i és la denúncia que ha fet la secretària de Marta Cid, M. Teresa Ciuró de que l´han acomiadat per no pagar una certa part del seu salari a ERC.

Posem les coses al seu lloc, ser la secretària d’una consellera de la Generalitat, no és una feina qualsevol, per tant cal que aquest lloc l’ocupi una persona de màxima confiança i aquesta confiança no es pot tenir si la persona té uns lligams estretíssims amb CIU tal i com passava en el cas de la senyora Ciuró.

Poso un exemple, algú es pot imaginar que la secretaria del ministre Montilla fos militant del PP? Oi que no, doncs o tots moros o tots cristians.

En les darreres setmanes hem vist un fet molt curiós i digne de ser analitzat, fins no fa massa, tots els atacs cap a ERC se li feien en exclusiva al seu líder (Carod), ara ja s’ha ampliat el camp de “batalla” (Carretero, Vendrell).

I no només això, abans les crítiques brutals a ERC només la feia la dreta Espanyola i els mitjans afins (COPE,Razón,ABC...) ara si ha sumat l´esquerra i els seus amics als mitjans de comunicació (País,Periódico,SER...), serà que incomoda la posició d´ERC?

Resumint, s’ha orquestrat una campanya de desprestigi a ERC que es basa tota la seva “artilleria” en dues pràctiques que fan absolutament tots els partits polítics del nostre País i el més trist de tot, és que bàsicament això passa perquè ERC ha defensat l’estatut que va sortir del parlament de Catalunya.

Col.lapsar Espanya.

Llegint un article de l´ Hèctor López Bofill a l´avui, m´ha tornat al cap un tema que fa molt temps que li dono voltes.

L´Hèctor, fa una llista de les coses que hauríem de començar a fer els catalans per col·lapsar un Estat Espanyol que ja ha demostrat per activa i per passiva que no ens compren i no ens respecta, per ell hi ha 6 punts que podríem anar fent per començar el procés:

1) accentuar les diferències nacionals;

2) diferències nacionals presentades amb més intensitat a través de la injustícia social que continua creant la pertinença a l’Estat;

3) diferències nacionals que s’han de reforçar amb la recuperació i consolidació d’un imaginari propi i en la construcció d’instruments culturals i comunicatius potents;

4) accentuar la desafecció en la participació en la política estatal: per què els diputats sobiranistes han d’anar a les Corts Generals espanyoles? Sense els grups parlamentaris catalans els espanyols ho tindran més difícil per investir presidents del govern i aprovar pressupostos;

5) aprofitar l’oportunitat de la globalització per internacionalitzar l’economia i no dependre del mercat espanyol;

6) en fases ulteriors del procés, si la situació del finançament continua estancada, crear instruments de desobediència fiscal".


Jo em vull centrar en el punt 4, jo sempre he defensat que els partits independentistes no s’haurien de presentar a les eleccions Espanyoles ja que d’aquesta manera, quedaria ben clar que a nosaltres no ens interessa el seu sistema i que volem que el nostre futur es decideixi a casa nostre y no des de Madrid.

Com que suposo que aquesta opció és inviable perquè suposaria deixar d’ingressar una suma molt important de diners i de retruc molts vots anirien a parar a les opcions Espanyolistes, la proposta de no anar mai a les Corts i deixar els seients buits durant tota la legislatura, pot ser d’allò més interessant.

Jo personalment ja estic cansat de que m’enganyin i em preguin el pèl, el govern Espanyol més favorable en quasi 70 anys i només hem aconseguit 4 retocs al nostre Estatut mentre que els punts cabdals segueixen quasi igual que abans, per tant aquest Estat no ens convé perqué en les millors de les conjetures possibles en han enganyat (ZP aprovaré el texto...) a la nostre cara i encara no han demanat perdó.

Ara és l’hora que aquest indignament passi de la ciutadania, que ja va manifestar el seu descontent a la manifestació del Febrer passat, als representants sobiranistes del nostre poble que haurien d´agafar el toro per les banyes i començar a col·lapsar Espanya des de el seu òrgan més representatiu, el “parlamento”.

Denuncia !!!!!!

Avui m’allunyaré una miqueta dels articles que acostumo a escriure per denunciar que la nit de dissabte passat, alguns Espanyolistes em van destrossar el cotxe per portar el CAT.

Em vaig trobar l’enganxina completament rallada, tots els plàstics de les llums posteriors absolutament trinxats, els vidres laterals plens de fang i l’antena de la radio arrencada.

El més trist de tot el tema és que això no em va passar ni a Madrid ni a Saragossa sinó que m’ho van fer a Barcelona, ben a prop del Passeig Maragall.

Ja ho sabeu nois i noies, les coses avui en dia estan així al nostre País i el més trist de tot és que no hi ha una solució fàcil i a més sembla que cada dia està més de moda trencar i destrossar tot allò que tingui un cert aire de catalanitat. Tal i com es va demostrar en la darrera ampollada on es va destrossar una seu de l´institut d’estudis catalans.

Sembla que s´està posant de moda...

Carod i la treva

Ahir ETA va anunciar que comença un alto el foc permanent. La bona notícia és evident ja que obra moltes esperances de que en un futur més o menys llunyà, decideixin plegar i abandonar la lluita armada.

Tot i això, jo no seria massa optimista en aquest aspecte ja que l’entorn d’ETA ja ha dit per activa i per passiva que la violència no pararà fins que no es reconegui el dret d’autodeterminació per Euskal Herria. I pel que sembla, el govern central no està per negociar res que se surti de la constitució i per tant, la negociació te molts números d’encallar-se al poc de començar. Però be, no cridem al mal temps i esperem que es vagin succeint els aconteixements.

Per a molts, quan ahir ens assabentarem de la notícia, ens va venir el cap la dimissió del Carod com a conseller en cap de la Generalitat. Si en aquell moment ja es va veure que era un fet totalment injust ara vist en perspectiva, el linxament al que es va sotmetre al líder republicà ja pren un caràcter totalment escandalós, partidista i premeditat.

Si fem una mica de memòria podrem recordar amb facilitat que absolutament tothom (menys en certa manera el president Maragall) es va apuntar al carro de la crítica brutal al Carod, o sigui que avui la vergonya hauria d’arribar a tots els racons de la política catalana ja que la nostre classe dirigent va posar una vegada més per davant interessos partidistes que no pas una visió d’un futur millor per al nostre País.

I que consti que no vull donar tots els mèrits d’aquesta treva al Carod perquè seria molt i molt ingenu per part meva però el que és innegable és que un granet de sorra al procés segur que va ajudar a posar i els politics catalans i espanyols li van agrair el gest fen-lo dimitir. Així anem...

Antes Alemana que Catalana (2)

En definitiva, italians i espanyols tenim un gas bo i barat que és l’enveja d’aquells que depenen de la mala llet dels russos, ucrainians i altres productors del centre d´Àsia. Si, és clar, els alemanys que van patir talls de subministra estarien encantats de accedir a aquest gas, però qui seria tan ximplet de posar-los-hi en bandeja. Nomes ENDESA, que es llança als seus braços nomes per que no vol tindre la seu a Barcelona (riu-te’n de la comissió nacional de les telecomunicacions). És tan absurd que fa riure. Tots sabem que si gas natural fos de Teruel, això no passaria. A vegades el ZP em sembla de veritat molt innocent.

Ja m’estic allargant, però és que el tema es molt interessant, sobre tot perquè nosaltres els catalans ens fem un fart de riure. Riem quan a Espanya hi hagin talls de gas i els “espanyolets” hagin de protestar en alemany, o quan pugin els preus, que per suposat seran molt mes alts que amb Gas Natural, perquè si els de Barcelona volien comprar-la amb paperets, els de E-on faran ho mateix.

Gracies a això tan lliberal de la competència, mai podria Gas Natural ser de EON-Endesa. Que vol dir això? Que els catalans tenim gas argelí assegurat. Si, amics i amigues, rodeu per terra, perquè es per riure i molt. Però ens afecta, com diré desprès, per el tema de Repsol.

Per Alemanya, qui sí que defensa els seus sectors estratègics, és una operació simplement somiada. És perfecte, i li soluciona no només problemes energètics, si no que afecta també a les relacions Merkel - Putin. Per això el govern de l'Angela tutela l’operació, i home, no fan malament! Qualsevol en el seu lloc,faria el mateix. I nomes per 2 euros més per acció i deixar al Pizarro al càrrec, qui es convertirà en un bufó patètic que no podrà evitar l´expoli energètic del seu estimat país.

Diuen que ell dona la paraula de que el gas argelí no anirà a alemanya. Malament si ha d’anar donant la seva paraula en aquest mon de altes finances.

El ZP és insistent i el 24 de febrer va fer el "decretás" per aconseguir que la comissió nacional de la energia pugui vetar la decisió, i això empipa a Brussel·les. Que en canvi, no diu res de les versions alemanyes de l’acció d’or. En tot cas, aquí tothom espera que Brussel·les salvi la cara al liberalisme que abans era tan proteccionista, i no pari al “quijote” alemany. I segurament ho aconsegueixin, però a un preu molt alt. És molt curiós veure tan europeisme al carrer Gènova.
Però el problema de fons del ZP és Repsol, que sense un grup fort que sortís de la unió caixa-endesa, serà víctima dels taurons que ronden les mars dels petroli, que és la clau de les relacions internacionals actuals i dels propers 25 anys (i no parlo d'Iraq, parlo de Xina).

En tot cas, és molt divertit veure al nacionalisme espanyol llançat a 100 per hora contra una paret de ciment sense cinturó i orgullosos i feliços de que ENDESA “alemana pero nunca catalana”. Perquè de veritat estan contents, i no es poden adonar del gran error que cometen. Com un lluitador de boxa amb sang als ulls el odi no els permet entendre que haurien defensar el seu país i no atacar el nostre.

Però no em fan cap pena, ells s’ho han buscat. Aprenguem dels error dels veïns i prenem-ne nota: odiar al teu adversari ens impedeix veure la realitat.

Xavi “corresponsal a Madrid”

Presentació d´un col.laborador internacional

L´article just anterior a aquest és el primer i espero que no l´últim, que ha estat escrit brillanment pel Xavi que és un català que viu a Madrid i que per tant, té una visió diferent i molt enriquidora de tot allò que d´una manera o altre, afecta a la nostre terra.

A més d´aquesta visió privilegiada que te des de la capital del "reino" el Xavi és un gran entés en temes economics que per sort o per desgràcia, cada dia més, estan lligats al dia a dia polític.

Espero que us agradi tan com a mi la manera d´escriure del Xavi i les coses que diu, benvingut!!

Antes Alemana que Catalana (1)

Quan aquest febrer el “Quijote Blanco” alemany EON amb el desllenguat i sempre fidel Pizarro Sancho Panza a la vora, va anunciar l´OPA a ENDESA, a Madrid es va sentir un gran sospir. Com el del camp nou quan l’àrbitre va xiular el final del Barça - Chelsea. Un sospir d’alleugeriment ja que ENDESA de moment no anirà cap a Barcelona.

Per a la gent del carrer, que es deixa influenciar tant com vol, la operació era la següent: Un president del govern esclau del seu aliat maligne "Cárod" Rovira, desprès dels papes de Salamanca i de llençar el estatut de Catalunya, havia de donar ENDESA a les “fauces catalanas”i convertir Espanya, en la víctima del xantatge nacionalista per sempre més. El sentiment del carrer es així a la capital...

Però que hi ha al darrera? Darrera hi ha, com a tot arreu, calerons. Calerons i un PP que com amb el tema de las motxilles, l’ha cagat fins el fons i ara se n’adona. La primera mentida és que això ho va començar el tripartit. Això ho va començar el ZP, en un context europeu de fracàs de la constitució i on tots arrepleguen les peces per fer diferents puzles nacionals.

Però ho que de veritat preocupa a ZP i a Solbes és Repsol. Necessiten un gran grup empresarial espanyol que pugui fer front a les ofertes que vindran. Per Repsol, entre nosaltres, ja la donen per perduda, i si no, temps al temps. Això que esta passant a Bolívia només serveix per que es vengui més barata.

Un grup liderat per “la caixa” i que tingués gas, petroli, electricitat, i d’altres inversions estratègiques era la idea d’en ZP. El que no s’esperava, és que per molts espanyols... Catalunya no és Espanya (títol del blog no? ).

De passada hi ha quelcom que a ZP l’hi encanta, i és anar traient de les cadires als que les privatitzacions del PP van col·locar, als amics de l’escola. Han caigut ja uns quants, i desprès de la fallida de Vallermoso per derrocar al Gonzàlez, veure caure al Pizzaro era molt de l´agrat de la Moncloa.

Però de sobte (o no tant) apareix un amic alemany. I aquesta és la clau de l’operació, els calerons dels que parlàvem. ¿D´on ve el gas amb el que Montilla cuina les llenties que tant l’hi agraden a en Mas?

El INI Franquista va crear al 1973 una empresa (Enagas) que va construir una xarxa de gasoductes per Espanya, ja a la democràcia, Enagas va negociar amb Argèlia diferents acords que en un moment polític concret Argelí i mundial (guerra freda, atreure països no aliats veïns del Nasser, etc aquest es una historia molt maca però molt llarga) es van fer possibles, I com el occident permet moltes coses poc democràtiques al Magreb, l’acord segueix. Com sabem Enagas es va privatitzar al 94 i desprès de ser de gas natural un temps es va repartir.


Xavi “corresponsal a Madrid”

Les opcions al referèndum.

Encara no se sap amb seguretat si el referèndum de l’estatut és celebrarà abans o desprès de l’estiu però el que si que es comença a veure amb claredat, és que els independentistes arribarem dividits a una cita tan important com serà aquesta consulta popular.

Pel que estic podent constatar, menys el SI, totes les altres opcions possibles tenen adeptes dins els independentistes la qual cosa està molt bé perquè demostra una riquesa de matisos importants però a l’hora és un fet negatiu perquè resta força al discurs independentista.

Per tant, m’he decidit a fer una petita “guia” on intentaré explicar els pros i els contres de cada opció amb la intenció que després de reflexionar sobre el tema, els independentistes votem tots units la mateixa opció.

NO- El rebuig més clar i contundent al text que ens arribarà i que per a molts és inacceptable, per tant seria una bona opció pels més disconformes amb les retallades. Com a punts negatius que veig a votar no, hi ha que la visibilitat del vot “independentista” que pot quedar diluïda pel fet que el PP també faci campanya pel NO i que un triomf d’aquesta opció ens deixaria amb el text del 1979.

ABSTENCIÓ- Podria ser una bona opció per a aquells independentistes que “passen” d’estatuts tutelats per Espanya i que per tant no tenen cap interès en aquest procés. Com a punt negatiu hi ha el fet que l’abstenció amb tota seguretat serà molt alta i que per tant serà molt complicat discernir quin percentatge d’aquesta gent no va a votar per desídia o perquè no se sent representat pel procés que ens segueix lligant a Espanya.

BLANC- És una bona solució per diferenciar el vot independentista del No que promulgarà el PP. A l’hora també serveix, en el cas que els vots negatius i blancs superin als positius, per paralitzar el procés de reforma estatutària. Aquest darrer fet té una doble basant tant positiva com negativa depenent de qui la miri ja que es pot preferir que tot i demostrar el descontent particular amb el nou estatut, el text acabi essent aprovat o tot el contrari i es vulgui que el procés hagi de començar de nou. Un altre factor que trobo positiu en aquesta opció, és que al no ser de oposició frontal al text, pot recollir adhesions de votants de partits que faran campanya pel SI però insatisfets amb el que han aprovat a Madrid.

NUL- La opció més “agressiva” i la menys habitual de votar en un referèndum però tot i així té punts positius al ser una opció original i que pot engrescar a la gent més jove i identificada amb el discurs independentista. També té a favor, el fet que com que és una opció que històricament recull molt pocs vots, serà senzill visualitzar fins a quin punt aquesta opció ha tingut seguiment entre la població. En contra, veig el fet que aquesta opció encara que tragués majoria absoluta de vots no frenaria l’aprovació del nou estatut i que serà complicat engrescar els indiferents o dubtosos a que votin NUL.

Maragall VS Mas

Ja fa un temps que tot i que no comparteixo en absolut el seu ideari polític, el president de la Generalitat m’està sorprenent positivament mentre que pel contrari el líder la oposició no para de cometre error darrera error.

El Maragall a la fase final de la negociació de l’estatut a Catalunya, va saber posar-se contra el seu partit per aconseguir aprovar un text de màxims i per aquest motiu i pel que sembla, el sectors més Espanyolistes del seu partit, li han posat data caducitat com a líder del PSC.

O sigui que el president de Catalunya va arriscar i molt perquè el parlament de Catalunya, pogués aprovar allò que de veritat necessitava el nostre País i no allò que necessitava Espanya.



La negociació va canviar de vorera i va arribar a la capital d´Espanya i llavors ja no era,al meu entendre, el moment del president de la Generalitat perquè aquest ja havia fet la feina a casa nostre i el protagonisme requeia a les mans del líder del partit més gran de Catalunya.

I llavors va ser quan l´Artur Mas, va demostrar que no té la talla política del president Maragall ja que ell no va ser capaç d’enfrontar-se a ningú. El Zapatero a canvi de no sabem exactament que, li va oferir un estatut mutilat en els dos punts bàsics i el Mas es va deixar seduir per uns cants de sirena que el portaven a ell i al seu partit a les poltrones una altre vegada tot i oblidant el que havien anat a fer a Madrid. L´objectiu no era netejar-se el futur polític de CIU sinó aconseguir el millor per Catalunya.

O sigui que en aquest moment polític tan important, potser el més important per Catalunya en dues dècades, el líder dels socialistes ha estat molt més coherent i patriota que no pas el líder dels convergents que suposadament estimen molt Catalunya i son molt nacionalistes. Prenem-ne nota.

Actes pel dret a l´autodeterminació!

La Campanya Unitària per l'Autodeterminació (CUA) ha anunciat que aquest proper dissabte 1 d'abril hi ha convocades concentracions a davant de tots els ajuntaments d'arreu dels Països Catalans per reclamar el dret a l´autodeterminació del poble català.

De moment s´han confirmat actes a les viles de :

-València
- Barcelona
- Alacant
- Mataró
- Castelló de la Plana
- Girona
- Sabadell
- Balaguer
- Molins de rei
- Capellades
- Terrassa
- Solsona

Massa familiars

Quan es va començar a formar el tripartit ja em fa fer una mica de mala espina que el “tete” del Maragall i l´Apel.les Carod ocupessin llocs de responsabilitat al governa ja que a mi aquests amiguismes mai m’han acabat de fer el pes per dos motius molt clars: a la vista de la societat queden lletjos i son difícils d’explicar i a més, ningú es creu que aquell lloc ocupat pel familiar de torn, no pugui estar cobert per una persona més formada i que encaixaria millor en aquell lloc en concret.

Ara la cosa s’ha ampliat amb el cas de la dona del Conseller Primer, que consti que segurament aquesta senyora té un gran currículum i és una entesa en el tema del qual se li va demanar l’informe, però en tots aquests temes s’ha de ser molt curós i penso que no és necessari aixecar possibles suspicàcies. A més, no crec que a la senyora del Bargalló tingui problemes per arribar a final de mes i per tant, per imatge, es podria abstenir de fer aquesta feina en concret.

I que consti que no soc conscient que aquest “amiguisme” i “familiarisme” és un mal endèmic i no exclusiu del govern actual però si es pretén ser bandera de les mans netes cal cuidar al màxim aquest detalls ja que son fàcilment malinterpretables i més per una oposició que està a la que salta i que no en deixa passar una per intentar desestabilitzar al govern.

L´acudit (4)

L´acudit (3)

L´acudit (2)

BONÍSSIM.

El 64% de la vergonya

Ja sabíem que el Parlament de Catalunya era de fireta. Els altres parlaments del país són encara més insignificants, però Déu n’hi do. Segons podem llegir, de l’estatut aprovat el 30 de setembre de l’any passat ”a la Ponència s’han modificat 144 dels 227 articles, 8 de les 10 disposicions addicionals, 1 de les 3 disposicions transitòries, i 3 de les 5 disposicions finals, a més a més del preàmbul”. Si sumem tot (sabent que es tracta de parts no homogènies), les modificacions abracen 157 de les 246 peces que el composaven, al moment de sortir del Parlament (un 64%). Increïble.



Avui he llegit aquesta notícia a “el blog d´uns independentistes” (blog altament recomanable per cert) i realment no em podia creure el que estava llegint, quasi el 70% de l’articulat del nostre estatut, votat democràticament pel parlament de Catalunya, ha estat mutilat a les corts Espanyoles i el més trist de tot, és que hi haurà tres partits catalans que donaran suport a aquesta barbaritat.

On han quedat politics catalans els discursos on es deia que s’anava a Madrid a defensar la integritat d’allò que havia aprovat el nostre parlament? On està la promesa del ZP que va dir que aprovaria allò que sortís de Catalunya? On estan les paraules que molts dirigents politics catalans van dir quan afirmaven que a Madrid només acceptarien retocs tècnics de l’estatut i que serien intransigents en canvi en les retallades de tot allò que fos substancial?

No hi ha dubte, que entre els uns i els altres, ens han ben enganyat i ens han plomat la nostre dignitat com a poble que una vegada més està al nivell de la de una colònia Africana de fa un parell de segles.

No em vull estendre més perquè en aquest cas com en molts d’altres, el números parlen per si sols i desmunten de dalt a baix el discurs que ens trobem davant d’un gran estatut sinó ben be el contrari, ens l’han clavada en tota regla. Sort que el poble té la última paraula.

Els discurs independentista s’ha d’obrir portes

En la meva última reflexió (deixant de banda les fotos de la vergonya) vaig criticar i penso que amb raó els atacs sense sentit que estava rebent ERC per gran part dels mitjans de comunicació catalans.

Ara bé, l’única solució que hi ha és que ERC i la resta d’independentistes es treguin la son de les orelles i aconsegueixin teixir al seu voltant tot un grup mediàtic amb una clara vocació d’esquerres i independentista ja que queda ben clar que a la resta de poders fàctics,
l´independentisme els fa més por que una pedregada.

Se que ERC ha travessat un llarg desert durant quasi dues dècades i que ha deixat al partit republicà arraconat en molts aspectes i que un d’ells és el mediàtic, però si volen aspirar a ser un partit realment important cal que amb urgència donin a llum a un grup d’opinió que recolzi les seves tesis independentistes.

Per molt que pugui semblar el contrari, aquest no és ni molt menys un tema menor ja que tal i com estan muntades les coses a la política actual, el més calent ja no es juga al parlament ni als programes electorals, sinó que la majoria de la ciutadania vota depenent del que veu o llegeix als mitjans de comunicació, per tant, no tenir ni una televisió ni un diari afí, a la llarga només pot portar a no arribar a sostres que per als altre partits si que son assolibles.

A Internet, la veritat és que ERC porta la davantera a la resta de partits ja que la seva pàgina web es la més visitada de totes i les campanyes que i fan, són de llarg les més enginyoses entre els partits catalans.

No ni ha prou però en tenir una presència destacada a la xarxa, els independentistes (no només els de ERC) han de tenir molt més protagonisme als mitjans tradicionals mentre que no sigui possible la creació d’una xarxa de “Mass Media” independentista, com fer-ho? La veritat es que no ho se pas el que si que se amb tota seguretat, és que els discurs sobiranista està clarament infrarepresentat als mitjans actuals i la situació no pot ni ha de continuar així.

Els feixistes reclamen el seu estimat castell

No se que reclamaven exactament aquests feixistes quan el passat cap de setmana va envair el castell de Montjuic, potser que tornessin a bomberdejar Barcelona o potser que tornessin a assessinar-hi a algun president Català... sort que son 4 gats perquè aquesta gent i el que recorden, fa molta por.

Operació:Tirar merda a ERC

Avui he pogut fer un cop d´ull tan a la Vanguardia com al Periódico i m´he adonat que ha començat la guerra oberta i sense treva contra ERC i el més preocupant de tot, és que em sembla que no hi ha volta enrrera i que la cosa anirà a més cada dia que passi.

Després d´haver intentat fer una miqueta la rosca a ERC per veure si es podia sumar al SI de l´estatut i veient que amb tota probabilitat aquest partit no es vendria amb la facilitat amb que ho ha fet CIU i ho va fer el PSC des de el primer segons, ara han tret de l´armari la segona fase de la operació que podria portar tranquilament per títol “tirem merda sobre ERC”.

De fet, l´estartègia no es massa nova ja que en la darrera campanya electoral de les eleccions catalanes es va viure exactament el mateix però a un altre nivell. En aquell llavors, estavem parlant d´una campanya electoral on quasi val tot per arrencar vots de l´adversari i tan CIU com PSC tenien por de que ERC els i prengués electors (tal i com va passar) i per tant vaig entendre perfectament la situació.

El que no puc entendre de cap manera és que ara s´intenti satanitzar a ERC quan l´únic que està fent, és defensar l´estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. I que consti que no parlo per parlar, la portada d´avui de la Vanguardia (ERC y PP,critican solos el estatut) tot i que no diu cap mentida, és altament tendenciosa ja que si realment haguessin volgut posar un titular adient a la realitat haurien d´haver escrit “ ERC critica l´estatut mutilat que van pactar el ZP i el Mas”, perquè del que va sortir del parlament de Catalunya i que alguns van dir que ho defenserien amb ungles i dents, ja no queda quasi res.

El Periòdico tampoc es queda curt i resalta el mateix que els seus amiguets i si escriuen frases com: “Esquivo, fugaz, visto y no visto. Así se deslizó ERC en la primera jornada del Estatut en comisión”. Una frase molt bonica però que no té en compte el difícil paper que està jugant ERC que per mantenir la dignitat del Parlament de Catalunya i defensar allò que allà si va aprovar, està revent les "punyalades" que els propis mitjans de Catalunya li estàn clavant per l´esquena.

El que em fa més llàstima de tot, és que aquests dos diaris fins no fa massa només lloaven les grans virtuts de l´estatut aprovat a Catalunya i ara per art de màgia, també lloen una cosa que no té res a veure amb l´anterior i que agrada a gent com el Bono, el Piqué o l´Ibarra que per cert no ha obert la boca des de el pacte ZP-Mas, segur que això és senyal que ens trobem davant d´un gran esatut, no?

Els independentistes, ja ens podem anar calçant perquè la que ens caurà d´aquí al referendum, per part dels mitjans de comunicació (excepte mig Avui i mig Punt), serà per enmarcar, els atacs seran constants i només tindran l´objectiu de presentr a ERC com 4 radicals que demanen impossibles i bla,bla,bla...

I perquè vegin quanta és la meva generositat envers la gent que intenterà plomar als únics que han fet el que calia i que estan defensant el que ells encara haurien de defensar,els i recomano algunes ítems que de ben segur podrán utilitzar en contra de ERC. Per exemple podrien dir que els republicans son :inmadurs, somiatruites, poc realistes,radicals, alienats amb el PP, els extrems es toquen,están contra un avenç per Catalunya,no es pot jugar al tot o al res, es un petit pas endavant,d´aquí res revisarem el que em pactat...

I però sempre ens queda el consol que qui resisteix grans envestides, s´endureix i en surt reforçat i aquesta vegad la ciutdania de Catalunya em sembla que n´ha pres bona nota.

L´acudit!

De Madre i Mas deixant la bandera catalana per agafar l´espanyola,
tot un encert d´acudit però ja ofegiria el Saura en aquesta transformació.

Dono per tancada l´enquesta

La pregunta que havia formulat era: Qui te més culpa de les retallades de l´estatut?

I els resultats més rellavants sobre 230 vots han estat:

CIU- 53%
PSOE- 17%
ERC- 7%
PSC- 7%
PP- 7%

Ja podeu votar a la nova enquesta i si voleu comentar qualsevol cosa de l´anterior,aquest és el post indicat.

Jo penso que els reultats son força evidents, la gran majora de gent fa culpable de les retallades a CIU com no podia ser d´altre manera perquè l´han feta molt i molt grossa i segur que en pagaran una gran factura electoral.

La gran oportunitat perduda.

Cada dia que passa, estic més convençut que Catalunya (entesa com el sentiment del 90% del parlament de Catalunya) ha perdut una gran oportunitat històrica per avançar en el seu autogovern ja que totes les condicions ens eren favorables i una miqueta entre tots, les hem dilapidat.

Per tant, m’agradaria enumerar tots els factors ens eren favorables i que no hem sabut aprofitar, amb l’esperança que el dia de demà no caiguem en els mateixos errors i que sapiguem aprofitar millor quan tot ens es favorable.

1) La promesa del ZP- El president del govern Espanyol, s’havia compromès davant de 20.000 catalans a respectar allò que sortís del Parlament de Catalunya. Aquest fent ens donava un gran poder de negociació ja que si una majoria dels partits haguessin decidit retirar l’estatut, tenien a les seves mans una gran arma per afrontar les properes eleccions tan autonòmiques (contra el PSC) com Estatals (contra el PSOE).

2) Les perspectives electorals- Veient totes les enquestes, sembla clar i evident (sinó hi ha una sorpresa majúscula) que el PSOE obtindrà uns resultats electorals similars o una miqueta pitjors que els de les darreres eleccions, per tant el ZP té i tenia molt clar que per tornar a governar necessitaria quasi segur o el milió de vots de CIU o el milió de vots de ERC + ICV. Per tant, el PSOE no es podia posar massa “dur” en la negociació sota el risc de perdre futurs socis catalans o d’apujar moltíssim el llistó de les peticions dels partits catalans que estarien molt a la defensiva després de no haver aconseguit tirar endavant l’estatut.

3) El temps: Cada dia que la negociació s’allargava, el ZP es veia més enfonsat i pressionat pel PP la qual cosa li suposava un desgast altíssim. Per tant, estava més disposat a signar un pacte a “qualsevol” preu i favorable als interessos de Catalunya. Llàstima que CIU va arribar al rescat abans que el PSOE s’ensorrés definitivament.

4) La unitat dels partits Catalans en un grau de quasi el 90 %, era un actiu que cap dels partits polítics ha sabut aprofitar ja que han preferit mirar d’una manera escandalosa pels seus interessos abans que pels del País. I que consti que soc conscient que en tot procés com aquest, les fotos, el qui ha dit que o intentar treure el cap per sobre els altres partits és legítim però no es pot mai posar per sobre de la unitat d’acció tal i com s’ha fet.

5) Les declaracions dels “bojos” – Gent com els locutors de la COPE o el General Mena Aguado estic convençut que ens havien fet un favor més que una mala jugada. La Espanya més progressista i que també te com a rivals polítics l’església i l’exèrcit segur que a partir dels atacs sistematics a Catalunya se sentien més propers a nosaltres que a les tesis de la caverna més fosca i rància.




Segur que em deixo molts factors més que ens afavorien però aquests penso que ja son prou representatius per saber que hem perdut una gran oportunitat que potser no tindrem mai més.

El català i els catalanoparlants

Sembla pel que he llegit en els últims dies que la culpa del tancament de RADIO 4 i la quasi supressió de TV2 en català, és culpa dels catalanoparlants que no som militants amb la nostre llengua i que no li donem el suport necessari, en aquest mateix sentit l´Agustí Colomines ha escrit un article a l´AVUI que no comparteixo de cap de les maneres.

No es pot demanar als catalanoparlants, ni als sobiranistes, ni al nacionalistes ni a ningú, que siguin “herois” en el dia a dia quan se’ns posen les coses tan i tan complicades. És molt i molt complicat que el gruix de la societat faci sobreesforços per defensar la seva llengua quan ja tenen prous complicacions i altres prioritats en la seva vida quotidiana.

En la immensa majoria dels camps el català està discriminat respecte al castellà, no podem exigir, per exemple, que ningú compri productes etiquetats en català quan ni ha poquíssims i per tant en consumidor no pot escollir només que en base de l’etiquetatge i evidentment aquesta no és una situació justa. Cal estar molt implicat amb la causa per comprar quelcom només per ser en català quan potser té un preu superior o una qualitat inferior que un producte similar etiquetat en castellà.

Jo penso que en moltíssims àmbits ha quedat demostrat que apostar pel català és un valor afegit per moltes marques i en altres sectors on hi ha una presència “acceptable” del català com és el cas de les emissores de ràdio, els resultats que s’obtenen són molt i molt bons.

O sigui que potser ha arribat el moment de exigir que els empresaris que no tinguin por i deixin de banda el castellà i es passin al català i llavors estic segur que la ciutadania no els fallarà i els i comprarà els seus productes ja que trobo molt i molt injust que es carreguin les culpes a la ciutadania quan aquesta no té les eines necessàries per “viure” en català.

Incís:Ahir vaig trobar per primera vegada la “Cola Catalana”, més iniciatives com aquestes son les que s’han d’engegar !!!!!!!!! És com la de la fota pero etiquetada en català i amb una senyera.

Artur Mas es destapa!!!

Acabo de veure l’entrevista del Mas al programa de la nit al dia i n’ha dit una de molt i molt grossa.

El líder de CIU ha afirmat que algú del tripartit els i va oferir fins a tres vegades entrar al govern, i queda clar que aritmèticament només han pogut ser el PSC i ERC.

Tal i com estan les coses entre els “nacionalistes” dubto que fos ERC qui els i fes aquesta oferta i per tant només ens queda el PSC.

Els socialistes “si es confirma la notícia” han volgut donar una punyalada per l’esquena a ERC, treure-se’ls de sobre a les primeres de canvi per formar ja mateix la socioconvergència .




El tripartit està mort, i la oposició s’ha venut, per tant es hora que parli la ciutadania i que posi a cada un al seu lloc, a uns cal jutjar-los per les mentides i als altres per vendre’s per un plat de llenties.

Cada segon que passa, tinc més clar que ja fa temps que està tot el peix venut, els partits grans “de sempre” tenen pànic als independentistes i ens volen arraconar i fer fora del poder i de la primera plana de l’agenda política catalana. No ens podem donar per vençuts, la gent tard o d’hora s’adonarà del que està passant i ens donarà la raó.

"El nou PP" mana a l´ombra.

Fraga dice que los golpistas del 23-F estaban llenos «de buena voluntad».

A qualsevol País “normal” del món, aquestes declaracions serien motiu de l’obertura immediata d’un procés judicial, però sembla que a Espanya no passen de ser una anècdota.

El PP s’està superant cada segon que passa, la veritat és que ja no hi ha marge ni de sorpresa ni de indignació amb els populars, han traspassat totes les barreres, cada dia van a més i el més preocupant és que no es veu la línea d’arribada d’aquesta cursa “boja” que estan protagonitzant per tornar a la Moncloa i això que van dir als quatre vents que aquest Congrés que han fet l´últim cap de setmana seria el de "presentació" d´un nou PP.

El més trist de tot no és que els neo feixistes i sense el neo (con en el cas de Fraga) optin a presidir el País veí sinó que en gran part els i em d’agrair les retallades que ha rebut el nostre Estatut.

Gràcies a tot el soroll que han fet durant mesos i mesos, el PSOE s’ha acollonit d’una manera tan brutal que ha tret unes estisores tan i tan grans que ens han deixat en quasi res la llei fonamental que ha de regir el futur de Catalunya durant una generació sencera.

Evidentment el PSOE en solitari no hauria pogut dur a terme la retallada però a canvi d’algun ministeri no li ha estat difícil trobar companys de viatge per mutilar el nostre Estatut.

Sabeu què és el que més m’indigna de tot això, que el PP s’ha sortit en gran part amb la seva, ha retallat avantatge amb el PSOE a les enquestes, ha aconseguit mutilar l’estatut i evidentment no s’aturaran aquí, ja que tot i que saben perfectament que l’estatut que surti de les Corts Generals és plenament assumible per ells (en Piqué ja ho va dir), seguiran criticant-lo dient que és anticonstitucional i que a la llarga trencarà Espanya la qual cosa els i seguirà donant redits electorals.

10 punts pels feixistes, han aconseguit quasi tot el que volien i això que son quasi testimonials a Catalunya i no manen a Madrid.

Vot nul o vot negatiu

En els últims dies sembla que via Internet s’està organitzant un col·lectiu de persones que tenen com a objectiu segons les seves pròpies paraules: “convertir el proper referèndum del nou estatut de la "Comunitat Autónoma" de Catalunya en un Plebiscit per la independència de Catalunya, votant amb una papereta que inclogui un lema i interpretació inequívoques a favor de la independència. Per exemple "Vull la independència de Catalunya".

La iniciativa en si sembla prou interessant però corre el risc de convertir-se en una opció de vot molt i molt minoritària, quasi imperceptible i que per tant no aconsegueixi els objectius que la organització s’ha marcat.

Si el vot nul no treu un percentatge relativament més elevat que en altres referèndums a Catalunya, els grans mitjans de comunicació, analistes... obviaran el tema i per tant la gran part de la ciutadania no percebrà que molta gent ha votat en clau independentista en el referèndum.

També cal parar atenció a la postura que finalment pren ERC respecte el sentit del vot pel qual fan campanya, si es decideixen pel “temut” sí crític, el NO quedarà totalment capitalitzat pel PP i per tant, votar el mateix que el PP des de postures independentistes no tindria cap sentit i donaria ales al major rival polític, ja que cada vot de més que tingues el NO seria atribuït al PP per molt que la intenció del votant fos totalment contrària.

Seria doncs en aquest escenari on la nova plataforma podria tenir una importància capital ja que caldria buscar noves alternatives per canalitzar el descontent de amplíssims sectors de la societat catalana envers de l´estatutet que tornarà en breu completament mutilat des de Madrid.

Jo de moment segueixo apostant pel NO, però cal seguir amb molta atenció com s’acaba de perfilar la postura d´ERC i no perdre la vista aquesta plataforma que sembla que ha nascut amb empenta i amb les idees molt i molt clares, la qual cosa és d’agrair tal i com estan les coses en el tema estatutari.

PLATAFORMA PEL VOT NUL

Les mentides mil vegades repetides sobre el finançament

Ara la gent de CIU s’omple la boca dient que el seu acord de finançament és molt millor del que en el seu dia va acordar el tripartit.

Res més lluny de la realitat, només cal fer un cop d’ull a una simple taula comparativa per veure que en temes clau com l’agència tributaria, la reducció del dèficit o l’esforç fiscal son clarament inferiors al que va pactar el tripartit.

Tot i així jo no entenc la obsessió que ara te certa gent a comparar el que s’ha pactat amb tot el que no sigui l’acord del parlament de Catalunya, tot el que va passar abans d’aquell dia era pur tacticisme polític que ens va dur a una votació que és la que val.

LA TAULA DE LA VERITAT AQUÍ, NO US DEIXEU ENGANYAR

És en format pdf!!

El SÍ crític

Avui el líder del grup parlamentari de ERC a Madrid Joan Puigcercós ha dit que el seu partit està meditant molt seriosament la possibilitat de votar que NO a l’estatut al Congrés de Madrid i en canvi, demanar el sí crític quan es celebri el referèndum per ratificar l´estatutet.

Son tants els motius que em porten a criticar aquesta postura que els exposaré punt per punt per no deixar-me cap idea al tinter i no fer un text massa llarg que ningú es llegeixi.

- La il·lògica de votar NO i poc després fer campanya pel sí és tan gran que per molt que s’intenti explicar, la gent mai l’entendrà i la societat catalana pot passar a considerar ERC com un partit de festa major que vota coses diferents a preguntes iguals

- Tenir por al PP de Catalunya és donar-li molta més importància de la que tenen.
Perquè ha de tenir por ERC de votar el mateix que el PP i no a l’inrevés ? Haurien de ser els populars qui es replantegessin canviar el sentit del seu vot al referèndum per por a que fos ERC qui capitalitzi la immensa majoria de vot contrari a l’estatut (tal i com passarà) .

- Defensar el SÍ CRÍTIC en un referèndum on només es podrà votar SÍ, NO, ABSTENCIÓ, BLANC O NUL no té ni cap lògica ni cap fonament intel·lectual. Com deia aquell “les paraules se les enduu el vent” i l´únic que realment té valor és el vot que al final es diposita a la urna, per tant el SI crític és exactament igual que el SÍ que per exemple pot promulgar el PSC. A més, no va criticar tan ERC i jo mateix la postura de CIU al referèndum de la constitució Europea??

- No fa massa, molts milers de Catalans varem sortir al carrer per demanar que fos el poble de Catalunya que decidís el seu futur i ha quedat ben clar que l’estatut que es portarà perquè el votin tots els ciutadans no és el que va sortir del parlament, per tant no serveix anar a la mani si a l’hora de votar es diu que SÍ a les retallades i per tant es pren la sobirania al poble català.

- Pel que s’ha sabut, les bases d´ERC estan molt per la labor de dir que NO a l’estatut i no penso que donar-los l’esquena en un tema tan important pugui augurar res de bo. A més tot i que ara estan tranquil.letes no em d’oblidar que quan si posen les bases d´ERC poden crear moltíssim problemes a la cúpula de torn.

- La por a trencar el tripartit no pot ser una excusa per hipotecar el País durant una generació, a més no trencar el tripartit tampoc no assegura de cap manera que la sociovergència no es faci realitat a la següent legislatura.

- Un dels pilars en que els líders d´ERC bases el seu SÍ crític és que no volen perdre la centralitat política que han aconseguit. La idea és bona però si s’obsessionen massa amb aquest aspecte els i passarà el mateix que li va passar a CIU a les últimes eleccions quan va intentar competir a veure qui era més nacionalista amb ERC. La gent per moderació i centrisme, preferirà a ben segur CIU (l’original) que no pas ERC (la fotocopia).

- I per últim cal invocar uns sentiments més "primaris" que invaliden al meu entendre la possibilitat de fer campanya pel SÍ. Aquest Estatut és una humiliació per a tot aquell que es fa dir independentista. Es un fre al nostre desenvolupament com a País i el greu problema és que a Madrid no ens tornaran a escoltar fins d’aquí molts i molts anys. És ara o mai i la gent de ERC ho saben, que no s’equivoquin pel be de tots.

Quin PP ens convé?

Avui tot llegint el diari, he vist unes declaracions del Josep Piqué on deixava molt clar que: “el PP no podrà tornar a la Moncloa amb una estratègia d’enfrontament entre territoris” i per a nosaltres, els independentistes, no se si aquest canvi d’actitud seria bo o no.

Ha quedat demostrat que quan el PP llença tota la cavalleria contra Catalunya, l´independentisme treu els millors resultats electorals en anys però no és menys veritat, que el PP té possibilitats reals de tornar a guanyar les eleccions Estatals i si això passés amb els actuals dirigents populars, em sembla que ens deixarien Catalunya com un solar.

La decisió és complicada, el PP més ferotge ens apropa paradoxalment a d’independència ja que converteix la situació insostenible a Catalunya i molta gent se sent allunyada d’Espanya. Per contra, un PP moderat tampoc no ens tractarà massa bé ni ens tindrà als catalans com a primera opció de res. L´única cosa que varia substancialment del PP de l´Acebes al PP del Gallardón, son les formes, el fons és quasi idèntic.

Per tant, si jo hagués d’apostar pel PP que ens convé més tot i a risc de perdre el diners, em quedaria amb un PP el més anticatalà possible però des de la oposició estant, així ens ajudarien a fer la feina als independentistes tot sumant a cabassos de gent a la causa independentista sense que nosaltres gastem masses energies.

Cal tenir amb compte que un PP a la oposició és bastant inofensiu i que no podem deixar de banda els grans moments humorístics que ens proporcionen els seus líders amb frases que se’ns dubte les podrien signar humoristes del més alt nivell.

El problema real el trobem amb “els altres” el PSOE, ells en principi son els amics de Catalunya i guanyen sistemàticament les eleccions gràcies als vots catalans, a més s’omplen la boca de paraules com federalisme, Espanya plural,”talante” que tenen molta tirada al nostre País i que a l’hora de la veritat aquestes paraules se les enduu el vent tal i com s’ha vist en la negociació de l’estatut. Però aquest tema ja el tocaré un altre dia.