Carod i la treva

Ahir ETA va anunciar que comença un alto el foc permanent. La bona notícia és evident ja que obra moltes esperances de que en un futur més o menys llunyà, decideixin plegar i abandonar la lluita armada.

Tot i això, jo no seria massa optimista en aquest aspecte ja que l’entorn d’ETA ja ha dit per activa i per passiva que la violència no pararà fins que no es reconegui el dret d’autodeterminació per Euskal Herria. I pel que sembla, el govern central no està per negociar res que se surti de la constitució i per tant, la negociació te molts números d’encallar-se al poc de començar. Però be, no cridem al mal temps i esperem que es vagin succeint els aconteixements.

Per a molts, quan ahir ens assabentarem de la notícia, ens va venir el cap la dimissió del Carod com a conseller en cap de la Generalitat. Si en aquell moment ja es va veure que era un fet totalment injust ara vist en perspectiva, el linxament al que es va sotmetre al líder republicà ja pren un caràcter totalment escandalós, partidista i premeditat.

Si fem una mica de memòria podrem recordar amb facilitat que absolutament tothom (menys en certa manera el president Maragall) es va apuntar al carro de la crítica brutal al Carod, o sigui que avui la vergonya hauria d’arribar a tots els racons de la política catalana ja que la nostre classe dirigent va posar una vegada més per davant interessos partidistes que no pas una visió d’un futur millor per al nostre País.

I que consti que no vull donar tots els mèrits d’aquesta treva al Carod perquè seria molt i molt ingenu per part meva però el que és innegable és que un granet de sorra al procés segur que va ajudar a posar i els politics catalans i espanyols li van agrair el gest fen-lo dimitir. Així anem...