El català i els catalanoparlants
Sembla pel que he llegit en els últims dies que la culpa del tancament de RADIO 4 i la quasi supressió de TV2 en català, és culpa dels catalanoparlants que no som militants amb la nostre llengua i que no li donem el suport necessari, en aquest mateix sentit l´Agustí Colomines ha escrit un article a l´AVUI que no comparteixo de cap de les maneres.
No es pot demanar als catalanoparlants, ni als sobiranistes, ni al nacionalistes ni a ningú, que siguin “herois” en el dia a dia quan se’ns posen les coses tan i tan complicades. És molt i molt complicat que el gruix de la societat faci sobreesforços per defensar la seva llengua quan ja tenen prous complicacions i altres prioritats en la seva vida quotidiana.
En la immensa majoria dels camps el català està discriminat respecte al castellà, no podem exigir, per exemple, que ningú compri productes etiquetats en català quan ni ha poquíssims i per tant en consumidor no pot escollir només que en base de l’etiquetatge i evidentment aquesta no és una situació justa. Cal estar molt implicat amb la causa per comprar quelcom només per ser en català quan potser té un preu superior o una qualitat inferior que un producte similar etiquetat en castellà.
Jo penso que en moltíssims àmbits ha quedat demostrat que apostar pel català és un valor afegit per moltes marques i en altres sectors on hi ha una presència “acceptable” del català com és el cas de les emissores de ràdio, els resultats que s’obtenen són molt i molt bons.
O sigui que potser ha arribat el moment de exigir que els empresaris que no tinguin por i deixin de banda el castellà i es passin al català i llavors estic segur que la ciutadania no els fallarà i els i comprarà els seus productes ja que trobo molt i molt injust que es carreguin les culpes a la ciutadania quan aquesta no té les eines necessàries per “viure” en català.
Incís:Ahir vaig trobar per primera vegada la “Cola Catalana”, més iniciatives com aquestes son les que s’han d’engegar !!!!!!!!! És com la de la fota pero etiquetada en català i amb una senyera.
posted by Pol G.G at 4:39 p. m.
8 Comments:
No estic d'acord, Marc. Les eines les tenim els catalans de sobres. Solament fa falta aplicar-les amb interès i certa imaginació.
És cert que si Catalunya anés un Estat, obtindria el català un major suport. Però no gaire més: vegi's el cas d'Holanda, per exemple. Els holandesos estan més que acostumats a veure el cinema en versió original subtitulat, llegir tot tipus de llibres en altres llengües que no són l'holandès, etc.
El de l'etiquetatge és una engruna comparat amb la publicació de llibres o la producció d'informació, per exemple.
Insisteixo: a la majoria dels catalans no els interessa massa llegir, veure o escoltar en català. A la majoria, el que els importa és comunicar-se i informar-se, sigui en castellà o en català. I als fets em remeto.
Si no s'ha avançat més (mai ha tingut més suport el català que ara) és perquè tots nosaltres no hem volgut.
Això em recorda a aquests clubs de futbol que per falta de socis que ho financin entren en nombres vermells i amenacen amb tancar. Llavors la gent del municipi que representa dit club surt al carrer empipat perquè el seu club desapareix. Però, això sí, ningú posa una pesseta per salvar-lo financerament. Siguem seriosos, per favor, i cridem a les coses pel seu nom.
Salutacions.
dimecres, 08 de març, 2006
Potser si fossim independents la cosa no milloraria no ho se, pero negar que es fa dificil viure en català penso que no es pot fer.
Al multicines del costat de casa meva que hi ha 12 sales, a ni una fan pelis en català, hi ha moltissims més llibres en castellà que en català, dues teles en caatlà contra més de mitja dotzena en castellà...
No es ho posen facil per viure en la noste llengua i aixó es nota en els resultats.
Quan es fan les coses bé la gent respon, TV3 sempre ha tret bones audiencies, la cervesa Moritz (etiquetada en català) és un exitás, el llibre del Harry Potter en català, es ven com els xurros....
Ara si ens ho posen tan complicat, no m´extranya que els resultats siguin dolents.
dijous, 09 de març, 2006
Jo crec que som en un moment en que ni tan sols és segur que amb un estat propi poguéssim salvar la llengua catalana. Però, alhora, si hi ha alguna possibilitat de salvar-la, és tenint un estat propi; això segur. Sense ell, això està perdut. Amb ell, podria ser que la llengua es salvés.
Pel que fa a les culpes de la decadència, crec que són compartides. Els governs (tan el català com, també, l'espanyol) haurien d'haver fet molt més, sí. Però sense un suport actiu de la gent no hi ha res a fer. I sabem que hi ha massa catalanoparlants absolutament apàtics i indiferents respecte la salut de la seva llengua. Gent que no mou un dit pel tema: que llegeix diaris en castellà (quan n'hi ha uns quants en català per escollir), que parla en castellà, per defecte, a tots els desconeguts (quan fer-ho en català no els costaria cap esforç), que consumeix música o llibres regularment en castellà i ni tan sols sap quina oferta hi ha en català, que escriu els mails en castellà perquè li surt més còmode o perquè ni tan sols sap les regles ortogràfiques catalanes ni s'ha preocupat per conèixer-les; que, en fi, està plena de prejudicis i/o complexos lingüístics i/o autoodi.
Crec que era Víctor Alexandre qui deia que no hi havia a Europa un poble que es mereixés més ser independent que Catalunya i, alhora, que no hi havia tampoc un poble que mereixés més continuar sent sotmés com Catalunya... Doncs, aplicat a la llengua, n'estic bastant d'acord.
Com veieu, estic una mica cremat amb el comportament dels meus compatriotes...
dijous, 09 de març, 2006
Jordiet, estic bastant d'acord amb tu quan culpes a nosaltres mateixos, els catalanoparlants, de ser apàtics i indiferents respecte a la salut de la seva llengua. No estic, per contra, molt d'acord quan apuntes al Govern català de no haver fet molt més pel foment del català. Creo que els successius governs catalans han fet importants esforços per la nostra llengua.
Jo faig la següent reflexió: els catalanoparlants parlen amb el seu entorn més proper en català (la seva família, els seus amics, en la botiga del cantó, etc.), però a l'hora de consumir informació, llibres, cinema, teatre, escriure, etc. usem l'altra llengua pròpia: el castellà. La meva reflexió és que, senzillament, tenim dues llengües que són pròpies. I usem una d'elles en uns contextos determinats i l'altra en la resta. I no ens ha de preocupar ni cremar aquest comportament. Forma parteix de la nostra cultura.
Salutacions.
divendres, 10 de març, 2006
beimentfernern, jo no crec que cap poble del món tingui com a situació normal la coexistència de dues llengües; una per a la 'intimitat' i una altra per les coses públiques importants... I si la té, és una situació transitòria, el preludi inevitable de la substitució lingüística. Al final, és clar, la llengua de les 'coses importants' acaba arraconant l'altra.
Això que dius, tècnicament, té un nom: diglòssia, que el diccionari de l'IEC defineix com:
"Situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l'ún és usat per a funcions formals, generalment en l'ús escrit, enfront de l'altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals".
Atenció amb això del "valor social diferent". És evident que aquest esquema consagra una jerarquia lingüística: hi ha una llengua superior i una d'inferior. No cal dir quin paper és el que correspondria al català i al castellà en aquest esquema. Dic "correspondria" perquè no crec que, en l'actualitat, això es produeixi al peu de la lletra amb el català, però hi ha indicis. I el fet que hi hagi gent (com ara tu mateix) que trobi normal aquesta assimetria ens indica fins a quin punt la nostra llengua no està normalitzada, i busquem coartades mentals per justificar aquesta anormalitat. Tu dius que això "no ens ha de preocupar". Jo crec que sí, i molt. Aquest és el camí que van iniciar el gaèl·lic, l'occità, el cors, el sard... i mira tu com estan ara.
De bon rotllo, eh!
divendres, 10 de març, 2006
Jordiet, t'has quedat curt. No només són el gaèl·lic, l'occità, el cors, el sard, sinó també l'alemany en el Tirol del Sud, en Alsacia i Lorena i a Luxemburg, el kurd a L'Iraq i Turquia. Per tant, no és una excepció que hagi societats amb dues llengües. Això ocorre en no poques parts d'Europa. El problema és que les fronteres i la història han provocat que hagi regions on coexisteixin més d'una llengua. I aquestes llengües han buscat el seu lloc en la societat. Insistir en allò que deia Hitler (una llengua, un poble, un Estat) resulta inviable en l'Europa d'avui. Les llengües es mantindran vives sempre que els seus parlants així ho vulguin. El llatí (llengua d'un imperi) va desaparèixer sense deixar rastre. I la societat actual no s'ha vist condemnada al desastre per això. A més, va ocórrer justament el contrari del que tu anuncies (tu deies que és el el preludi inevitable de la substitució lingüística. Al final, és clar, la llengua de les 'coses importants' acaba arraconant l'altra): el llatí era la llengua important i, en canvi, les llengües romanços, les quals s'usaven per a la "intimitat", han estat les quals han reemplaçat al llatí. Preocupar-nos pel català? En absolut. Té l'ús que la societat desitja. Imposant-la per decret es convertiria en una llengua antipàtica. I jo diria més: si el català acabés usant-se solament per aquells que desitgen una independència, malament futur li veuria al català. La nostra llengua hauria de ser usada (sense imposicions) fins a per els mateixos catalans de pensament constitucionalista. Això sí que seria un èxit rotund.
En el país valencià no trobes aquesta obsessió pel paper que hauria de tenir el valencià en la societat. El castellà s'usa "oficialment" i el valencià "en la família". I els valencians no deixen de ser una societat pròspera, vigorosa.
Resumint, la "normalització" del català ve quan els catalans acceptem, sense imposicions, el que realment volem fer amb la nostra llengua.
Salutacions.
divendres, 10 de març, 2006
Crec que estàs jugant amb dues coses que, per mi, no tenen res a veure: prosperitat socioeconòmica d'un poble vs. salut de la seva llengua. Són coses independents i no tenen perquè coincidir.
El País Valencià n'és un exemple ben clar. Socioeconòmicament podríem dir que està prosperant (tot i que pagant preus ecològics molt alts, però aquesta és una altra història), però la seva llengua, que també és la nostra i que, com dius està força limitada a l'espai familiar, està en clar procés de desaparició. La "no obsessió" per la llengua que tu dius que tenen els valencians l'està portant directament al cementiri.
És la gent la que ho ha volgut així? Potser sí, però primer ens hem d'assegurar que aquesta gent ha tingut llibertat a l'hora d'escollir, que no hi ha hagut impediments (estat, autonomia) per utilitzar una de les dues llengües, que totes dues han coexistit en igualtat d'oportunitats, i que cap de les dues llengües ha estat castigada amb percepcions despectives i de falta de prestigi aplicades als qui la parlen (alienació lingüística, l'anomenaria jo). Jo crec que res d'això s'ha donat al País Valencià, on, repeteixo, el català (o valencià) ha combatut amb el castellà amb una mà lligada a l'esquena (o les dues).
En el moment d'endegar el procés democràtic espanyol, el català (o valencià) arrossegava allà (i aquí) un desavantatge històric letal davant el castellà (franquisme, etc etc). A partir d'aquí, hi ha dues opcions: proteccionisme per protegir i fomentar la llengua més dèbil i més castigada... sí o no. Jo sóc partidari del sí.
divendres, 10 de març, 2006
M'agradaria afegir un altre element a la vostra animada discussió, i és que, a més de tenir o no la culpa els "catalanoparlants", vosaltres, quan parlau de "catalanoparlants" o d'independència catalana, sovint oblidau les illes, el País Valencià, el Rosselló, l'Alguer... Si no som capaços ni de fer-nos costat entre nosaltres mateixos, com hem de pensar que de fora se'ns faci cas? Les illes sempre ens sentim al marge de la qüestió nacionalista-independentista. Nosaltres sempre ens sentim part d'un tot on hi ha Catalunya, País Valencià, Catalunya-nord... però sempre rebem el mateix, el buit i la ignorància. No és hora d'intentar agermanar-nos primer nosaltres i identificar-nos sota la mateixa identitat abans de pensar que puguin fer-ho els castellans?
És la meva modesta opinió.
Una mallorquina.
divendres, 05 de juny, 2009
Publica un comentari a l'entrada
<< Home