Entrevista exclusiva amb Salvador Cardús (1)

Salvador Cardús és sociòleg i una de les persones més implicades en temes relacionats amb nacionalisme de tot Catalunya tal i com demostren les moltíssimes activitats que ha realitzat al voltant d’aquest tema.

Sempre s’ha caracteritzat per dir les coses pel seu nom i sense embuts, espero que disfruteu de l’entrevista.

-Fa uns mesos, al diari AVUI, vostè va dir que la negociació de l’estatut només podia acabar malament o molt malament. Ara que ja sembla que tot està pactat i tancat, segueix pensant en uns termes tan negatius?

No és que jo pensi en termes negatius, simplement és que entre l'Estatut aprovat a Catalunya i el pactat amb en Mas, s'han perdut alguns dels aspectes que tothom, començant per en Mas, havia considerat irrenunciables.Només cal anar a les hemeroteques i les fonoteques. I si es renuncia al que és irrenunciable, diria que el fet mereix que es digui que s'ha acabat "malament".

-Tantes reunions, picabaralles partidistes, declaracions creuades... per part dels polítics durant un període tan llarg de temps han allunyat a la ciutadania del debat estatutari?

Els debats jurídics mai són d'interès general. Suposar la possibilitat d'una vinculació directa i popular en un debat fonamentalment tècnic és fer populisme que només por acabar així: en contra del qui l'ha fet. Els ciutadans votem a determinats partits per tal que compleixin les promeses i s'espavilin en les qüestions tècniques que se'ns escapen. Ara bé, és cert que si, a més, l'espectacle és tan lamentable com el que hem vist, això augmenta la desconfiança general en la política.

-Creu vostè que un estatut realment bo arribaria a arreglar els problemes reals dels Catalans i les Catalanes?

La qüestió és que si un Estatut no resolt els problemes "reals" no pot ser,per definició, un bon Estatut. Ara, tal com diu l'Evangeli, "no tan sols de pa viu l'home". Per tant, s'ha d'entendre que també formen part dels problemes "reals" aspectes que tenen a veure amb la protecció de la dignitat nacional, amb l'expressió simbòlica de la pertinença i amb l'interès general de la nació. No s'ha de confondre "real" amb "material", com si els ciutadans fóssim una colla d'egoistes sense esperit. Un Estatut ha de tenir,també, esperit.

-Troba assumible el pacte al que han arribat CIU i PSOE a l’hora de definir Catalunya com a nació només al preàmbul i no de manera directe?

No. Especialment perquè ni el preàmbul diu que siguem una nació. Si ho he llegit bé -a vegades, de tant sentir mentides, et fan dubtar dels propis ulls- el que es diu és que el Parlament de Catalunya, seguint el criteri "de ciutadans" -és a dir, alguns- ha dit que som una nació. O sigui, l'actual Estatut diu que pel que es veu, alguns diuen que sembla que ho som. Quan la Constitució espanyola diu que Espanya és una nació no ho diu pas d'aquesta manera, oi?

- Si en política els interessos de partit passen per davant dels de País, què ens queda als ciutadans per sentir-nos representats?

Excepte en circumstàncies greus, o sigui, quan és l'Estat qui trontolla, els partits fan -i han de fer- política de partit. Fins a aquí cap problema. El problema és que tenim "país", que és una realitat "entranyable" però no tenim pas Estat. Si en tinguéssim, els nostres partits farien com el PSOE i el PP, per defensar el seu terreny de joc. És cert, però, que a vegades no sé si els partits catalans s'adonen que tenim un país, ni que sigui "només"un país, per defensar, més enllà de quan l'utilitzen per guanyar uneseleccions.

- El PP ha tingut i té una actitud molt hostil contra l’estatut i contra Catalunya, pensa que potser han tensat massa la corda? Crear tensió per obtenir resultats electorals és criticable o entra dins els joc de la política?

En realitat, el PP ha atacat Zapatero. Als catalans ens deu considerar una causa perduda que, en tot cas, cal tenir controlats. Hem estat utilitzats com a pretext. Però l'adversari és el PSOE, i els catalans li serveixen per excitar l'espanyolisme que li dóna rendiments electorals. Segur que han fet números, i sap que prefereix perdre alguns vots a Catalunya per guanyar-me més a Espanya i erosionar el PSOE. D'altra banda, deu tenir la sospita que a Catalunya, aquesta provocació, troba seguidors, fins i tot entre gent de lletra i de teatre.

Demà penjo la segona part.