DECÀLEG DEL CATALANOPARLANT
Per Til Stegmann, catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Frankfurt.
1) Parleu la vostra llengua sempre que pugueu, especialment amb la família i els amics i coneguts. Feu-vos el propòsit de parlar en català als qui sabeu que us entenen, encara que fins ara els hàgiu parlat en castellà.
2) Sigueu respectuós de tothom que parla una altra llengua però exigiu que els altres siguin respectuosos amb la vostra.
3) Adreceu-vos en català a tothom: al carrer, per telèfon, al treball, etc. Si us entenen continueu parlant-los en català, encara que us responguin en un altre idioma.
4) Als coneguts vostres que encara no comprenen bé el català, animeu-los a provar de comprendre'l, parleu-hi a poc a poc i expliqueu-los de tant en tant algunes paraules.
5) Si veieu algú que s'esforça a parlar en català, ajudeu-lo. I demostreu-li que valoreu el seu capteniment.
6) Deixeu de corregir qui no vulgui ésser corregit, però doneu l'exemple de demanar a persones o a entitats autoritzades quines expressions incorrectes cal substituir. Ajudem-nos els uns els altres a mantenir un català viu i bo.
7) Respecteu les diferències regionals del català. Parleu amb mallorquins, valencians, rossellonesos, etc. I coneixeu els accents i mots diferents que tenim tots. Aquesta és la riquesa del català, com de totes les llengües cultes.
8) Feu-vos subscriptor de diaris i revistes en català. I que siguin en la nostra llengua les lectures que feu, els espectacles a què assistiu, els programes de ràdio que escolteu, la televisió que mireu, etc. Fem allò que havia estat prohibit durant tants anys.
9) Preneu la decisió d'escriure totes les cartes i notes en català. Ompliu-hi els talons. Feu canviar els vostres impressos, els rètols, etc. Fóra ben trist que per estalviar despeses deixéssim de donar testimoni de catalanitat.
10) Exigiu de tothom, fins i tot de les institucions més rutinàries, que us escriguin en català. Feu-ho amablement. No vulgueu perdre temps i nervis lluitant contra enemics declarats de la llengua del país. Deixeu-los de banda.
Tota persona que defensa la seua pròpia llengua sense agredir ningú, té el dret al seu costat.
Ja compliu amb tots els punts del decàleg?
Jo la veritat és que haig de reconèixer que em costa molt parlar en català quan el meu intorlocutor ho fa en castellà o quan ja veig clarament que l´altre persona no és d´aquí (inmigrants). Suposo que deu ser la força dels costums...
posted by Pol G.G at 9:24 p. m.
12 Comments:
per la defensa del català et recomano:
http://jugarencatala.blogspot.com/
dilluns, 27 de novembre, 2006
Jo compleixo pràcticament tots els punts, però, com tu, Marc, reconec que també em costa mantenir una conversa bilingüe amb un castellanoparlant que no canvia d'idioma. Aquest és el meu únic punt feble, crec, tot i que, sobre el paper, en el pla teòric, tinc claríssim que tinc tot el dret del món a no moure'm del català, i que això és el que hauríem de fet tots sempre.
De tota manera, amb els anys he fet progressos: en les converses que sé que seran curtes (botigues, demanar a un restaurant o un bar, taxis) em mantinc fort amb el català encara que l'interlocutor sigui castellanoparlant, i encara que sigui argentí o el que sigui. Als restaurants, per exemple, si cal recolzo el que dic senyalant amb el dit el plat al qual em refereixo... coses així.
A més, sempre m'adreço als desconeguts, d'entrada (encara que tinguin aspecte llatinoamericà o asiàtic) en català. Penso que, encara que després et passis al castellà (que reconec que és un error i no s'hauria de fer) és important que, al menys, el primer missatge que rebi aquesta gent sigui en català, perquè això fa que el català existeixi amb més claretat als seus ulls. Si tothom se'ls adreça sempre, des del primer moment, en castellà és impossible que es puguin fer una idea aproximada del que és el català; és impossible que sentin la necessitat d'anar a una escola d'idiomes a aprendre'l. Si tothom se'ls adrecés en català d'entrada (encara que després ens passéssim al castellà!) al menys veurien que el català és la 'llengua natural' de la gent i que el castellà és la 'segona'; crec que això és important.
Ara, el repte és ser capaços de mantenir una conversa llarga bilingüe; per això cal tenir una certa fortalesa psicològica. Això costa més.
dimarts, 28 de novembre, 2006
Joan B. Gavaldà i Moran- Una gran iniciativa !!!! A veure si tens sort i alguna empresa et fa cas.
Jordi C - El tema de pq els catalans canviem d´idioma quan parlem amb un castellà, hauria de ser digne d´estudi ja que es dona en un 90 % dels casos.
I no només a les zones on hi ha majoria castellanoparlant, vas a qualsevol poblet de Catalunya on tothom parli català i també passa exactament el mateix...
dimecres, 29 de novembre, 2006
l'altre dia una persona em va dir que tenint Montilla de President el català s'acabaria prohibint en tot els ambits.Evidentment m'ho va dir una persona ignorant i sense cap argument polític; perdó si argument polític si, un argument convergent radical.En fi la qüestio és que aquesta persona té una amiga del PP que és castellano parlant i viu al sector pijo de Barcelona.Quan em va fer aquesta reflexió incoherent sobre el Montilla jo li vaig preguntar en quin idioma parlava amb la seva amiga.Em va respondre que parlaven en castellà.
Jo li vaig dir que el català no moriria per culpa del Montilla, ni per culpa d'immigrants que no parlessin el català.
Li vaig dir que el català acabaria morint per culpa de gent com ella i la seva amiga.Per culpa de gent que davant un castellano parlant s'acollona i acaba cedint.
Jo parlo català pq és la meva llengua materna, amb la que m'hi senti identificada i amb la qual m'expreso millor.
Jo fins que no em diuen "no te entiendo" no em passo a la llengua de l'estat espanyol.
Per això sóc catalana i no espanyola.
Això si, si algu no m'enten soc educada per sobre de tot i no tinc cap problema en parlar el castellà.
dimecres, 29 de novembre, 2006
Estimat Joan Albert Espasa,
deixant de banda les innumerables bromes (totes dolentes menys una) que es poden fer amb el teu nom, em presento:
sóc Fray Louis de Lleó, un frare de dretes i profundament antisemita. Els òrgans que menys m'agraden són els budells (especialment el colon) i el fetge. Els que més m'agraden són el pàncrees i els collons.
Si vols opinar sobre això o sobre el maltractament d'animals amb finalitats humorístico-festives visita:
http://epistolesafraylouis.blogspot.com
T'hi espero amb els braços bastant oberts.
dimecres, 29 de novembre, 2006
Basíleia- Reconec que el camí que cal seguir és el que tu dius, no hauriem de parlar mai en castellà si no és que el nostre interlocutor és un nouvingut que no enten la nostre llengua.
Però a l´hora de la veritat, no se per quin motiu, es fa molt complicat no acabar parlant en castellà. Seran els vicis adquirits, les costums, 40 anys de dictadura, una miqueta d´autoodi... no ho sé pas.
Jo admiro aquesta gent que us manteniu ferms parlant SEMPRE en català i crec que tots hauriem de fer el mateix, però no és fàcil.
I sobre el tema de CIU el Montilla i el català,només dir que corren rumors (no confirmats), que el Mas parla en castellà als seus fills, mentre que el Montilla els i parla en català (això si que és segur).
Fray Louis de Lleó- ets un crack !!!!
dijous, 30 de novembre, 2006
Marc, el motiu pel qual molts catalans sucumbim al castellà en converses en castellanoparlants és ben clar: hi ha un estat de submissió lingüística del català que ve de lluny, producte d'un periode molt de llarg d'hegemonia política del castellà i d'associació intuïtiva del català amb elements negatius (llengua 'regional', inferior, casolana, associada a problemes i tensions...). Tot això deixa un pòsit psicològic en tots els parlants que no es canvia d'un dia per l'altre, una mena de 'síndrome de minorització'. La sociolingüística s'encarrega d'estudiar aquest tipus de patologies.
Ahir mateix deien al TN de TV3 que, segons un estudi, a les escoles (sobretot a les de secundària), malgrat la immersió lingüística, els nanos parlen més castellà que no pas català als patis. Per què? Perquè reprodueixen els mateixos esquemes del 'món exterior', de la societat catalana, i els nens catalanoparlants estan acostumats a passar-se sense gaires problemes al castellà, mentre que a l'inrevés això no passa (o no passa amb la mateixa intensitat). Ells capten els comportaments lingüístics dels seus pares i els reprodueixen. I ja podem emprendre mesures legals per protegir el català (que, atenció, són imprescindibles com a punt de partida) que si nosaltres, tots, no canviem de xip mental... són insuficients.
dijous, 30 de novembre, 2006
però canviar de xip és un dret que podem exercir i que hem d'exercir!! per defensar una ideologia, una identitat, una cultura, una nacio en definitiva i un pais s'ha de començar per la llengua.NO dic ni fer mitings ni fer grans publicitats.El dia a dia és el que compta.
jo crec que això q és un costum canviar al castellà, que hi ha posits psicologics i que es dificil trobo que son excuses.Només és qúestio de pensar-hi.
Jo ho he fet sempre i he ajudat a gent a fer-ho a base això si de ser molt i molt insistent.Però he aconseguit desfer el vici d¡algunes persones.
Per mi això es ser més patriota que no anar predicant allò que dius q sents però que en realitat no sents ni penses( em refereioxo a polítics com el Mas o els votants irracionals de CiU que portene estelades i no deuen saber ni que és ni que significa realment).
Ara bé això q dius Jordi c. dels pares és veritat.Els fills veuen el reflex dels pares.Però saps quin és el vehicle més important per canviar aquest xip i fer que la gent aprengui i entengui més el català.La lectura.Si els pares ensenyessin aquest hàbit als fills, el de llegir en català, moltes històries canviarien.
És una situació complicada però factible de poder canviar.
dijous, 30 de novembre, 2006
D'acord amb tu, Basileia, però discrepo de considerar 'excuses' tot el que deia sobre la minorització psicològica del català. Hi ha amplis estudis de sociolingüística al respecte; no és cap invent ni cap teoria extravagant o exculpatòria, sinó que és exactament el que passa a TOTES les llengües minoritzades del món; està estudiadíssim: els parlants se n'avergonyeixen, s'han cregut el missatge del sistema dominant i estan alienats, i superar això (quan hi ha hagut un procés de segles al darrere) no és gens fàcil. I la prova la tenim cada dia als Països Catalans. No estic justificant actituds a partir d'això; només estic reflectint una realitat.
La lectura és un altre element clau, efectivament, però som a un país on la majoria de la població ni se'n recorda de quan va llegir un llibre per darrera vegada. I som en un país on el 90% dels llibrerets o de quiosquers que venen llibres, inclosos els catalanoparlants, posen a 1ª fila dels seus aparadors els 'best-sellers' en castellà. I així no hi ha manera. Canviar xips col·lectius, això és el que cal, però és una tasca molt lenta, i el drama és que amb aquesta lentitud ens va el país; si esperem massa ja no hi haurà remei.
divendres, 01 de desembre, 2006
Yo cumplo todo. ¡Todo por la patria!.
dijous, 28 de desembre, 2006
A mi, el català m'agrada però parlo el castellà a casa.
dimarts, 02 de febrer, 2010
A mi, el català m'agrada però parlo el castellà a casa.
dimarts, 02 de febrer, 2010
Publica un comentari a l'entrada
<< Home