Un estatut a canvi de 2 escons

CIU va vendre la il·lusió col·lectiva de l´estatut del 30 de setembre (i de retruc el futur de Catalunya) amb diversos objectius que jo crec que es podrien resumir en :

- Trencar el tripartit amb, el que això suposa de mala imatge, amb la intenció de pescar vots entre les formacions els integrants del govern.

- Sabent que per ERC seria inacceptable el pacte ZP-Mas, es volia presentar aquesta formació com immadura i que no volia acceptar un millor marc d’autogovern per Catalunya i així recuperar els quasi 10 dipuats que ERC havia "robat" a CIU l´any 2003.

- Fer fora al Maragall com a candidat a la presidència amb la seguretat que fos quin fos el seu substitut seria menys popular i tindria menys possibilitats de victòria que el President.

Ara fa un parell de dies es va escriure el penúltim episodi de tota aquesta història i va ser el poble de Catalunya qui va premiar totes aquestes estratègies de CIU amb una pujada històrica i espectacular de 2 diputats que va prendre a ERC i no hem d´oblidar que els republicans venien d´una pujada de 11 diputats amb el que això significa de poca fidelització del vot.

Per tant a posteriori s´observa i es pot concloure que :

- Catalunya va perdre una oportunitat històrica de tenir un estatut que canvies per complert les regles del joc i deixés per fi a Catalunya en una relació d´igualtat amb Espanya en molts aspectes.

- CIU es pot quedar tranquil·lament a la oposició durant 4 anys (si hi ha tripartit 2) ja que el mapa electoral ha quedat quasi idèntic i per tant, la seva negociació a la baixa amb el ZP, no li haurà servit de res a ells com a partit i per contra haurà fet molt de mal a una generació de catalans i catalanes.

- Potser però, encara ens falta per veure un últim episodi del pacte “real” entre el Mas i el ZP (jo aposto per aquesta opció) i ens trobem amb un Montilla que voti al Mas o s’abstingui a la investidura i així s’escrigui el final d’una de les històries més tristes d´aquest País ja que van passar per davant els interessos de partit als de País i el més trist de tot, és que la jugada partidista va sortir de pena.