Esquerra sempre torna. Article de J.M Pasqual (el punt)

Segons s'anuncia, després d'una onada de creixement de l'independentisme polític català que, de la mà d'ERC, ha situat aquesta ideologia en l'etapa amb més poder i més llarga des de l'actual democràcia, ara s'aproxima la caiguda. Les enquestes publicades profetitzen una gran patacada d'ERC i, per a les altres grans formacions, sort diversa dintre d'uns límits incerts, que ni èxits del tot ni fracassats del tot per a ningú.

Aquesta tendència demoscòpica al naufragi d'ERC (independentment que la correspondència amb la realitat sigui autèntica o falsa) em sembla un símptoma de crueltat gratuïta. Amb les misèries públiques i privades que s'han esdevingut en els últims tres o quatre anys, algú creu de veritat que la condemna ha de recaure tan exclusivament en ERC? I, amb els avenços (que n'hi ha hagut) tant administratius com polítics, algú creu de veritat que ERC no se'n pot apuntar electoralment la part de mèrit que li correspon (que no hauria de ser poca d'acord amb la quota de presència al govern)?

No cal fer victimisme, simplement s'està produint una paradoxa previsible (la interminable anomalia nacional dels catalans ens aboca, entre d'altres comportaments i maneres de ser propis, a la paradoxa permanent): els sectors no independentistes li tenen ganes a ERC perquè ha situat el llistó de la dignitat a una alçada incòmoda, i els sectors independentistes li tenen ganes a ERC perquè ha faltat èpica (encara que sigui èpica virtual). En altres paraules: a la sociovergència de govern no li agrada ERC i a l'independentisme d'oposició, tampoc.

Enmig d'aquest panorama, a ERC només li queda esperar les eleccions al Parlament amb coherència amb si mateixa i amb plena confiança en la feina feta (i la que queda per fer en els pròxims mesos). Més enllà de les maquinàries dels dos (o tres, comptant el PP) grans (econòmicament parlant) partits, i de les estupideses a les xarxes socials (per part de, relativament, tanta gent que deu tenir poca feina, que no vol dir gent sense lloc de treball), l'estratègia de fer entrar l'independentisme polític a les institucions de govern, tard o d'hora, donarà fruit.

Amb més traça que força s'han creat estructures d'estat i per això ERC ara es troba en la situació delicada que es troba: els uns no poden permetre que ens hàgim situat a un pas de superar la cotilla autonòmica i de saltar la paret constitucional, i els altres no poden entendre que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. Entre el seny i la rauxa, tanmateix, ERC sempre torna.