El trist paper de ICV-EUA.

En política sempre s’ha dit que una de les millors coses que li pot passar a un partit que està al govern és que no faci res, que ho deixi tot tal com ho va trobar perquè quan toques massa coses sempre hi ha algú que s’enfada la qual cosa pot provocar un desgast excessiu dels governants.
No serè tan ingenu com per culpar de la inactivitat del tripartit, a nivell de gestió, a la força minoritària i amb menys pes dins del govern però si que és molt i molt criticable el seu passotisme a nivell ideològic i més purament polític.

Durant aquests 2 anys i escaig la feina de ICV ha estat totalment invisible i les seves tesis s’han alineat de manera descarada a les polítiques del PSC. Sincerament penso que a la llarga aquesta estratègia els i pot portar molts i molts disgustos electorals perquè la gent no sabrà percebre de cap manera la diferent ideologia dels eco socialistes envers del PSC, i sinó que li preguntin a ERC el preu que van haver de pagar a meitat dels 80 per fer seguidisme de CIU.

Van tenir una oportunitat de posar les seves propostes d’esquerres i catalanistes sobre la taula en la negociació de l’estatut però tampoc ho van fer. A nivell nacional no va defensar cap de les propostes més ambicioses (drets històrics,autodeterminació...) i el representant de ICV al Consell Consultiu es va alinear descaradament amb els socialistes. A nivell social van decidir agafar com a bandera la laïcitat a l’escola pública i el resultat també va ser desastrós, la pressió a última hora de Unió va fer que el redactat de ICV anés ràpidament a les escombraries.

La cirereta que ha culminat els desencerts ha estat la manera tan ràpida, irracional i poc reflexiva que van tenir de sumar-se a un pacte PSOE-CIU que en molts dels temes cabdals encara no estava ni escrit, però queda clar que el camí que ha triat ICV és no fer soroll, anar passant i no fer enfadar al gran germà socialista.