Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. ANTONI GAUDÍ

divendres, de febrer 03, 2006

Cas Badalona: el principi del final?


Les coses s’estan posant molt i molt negres. Des de fa uns mesos la caverna de Madrid han ressuscitat l’etern tema de la marginació del català al nostre País i el problema és que ara sembla que estan sumant adeptes a les més altes esferes judicials.

Ara resulta que perquè un pare rabiós ha demanat que vol que el seu fill sigui educat en Castellà i un jutge imprudent li ha donat la raó , l’infant haurà de rebre classes específiques en la llengua de Cervantes perquè es veu que sinó el pobret no aprenia prou espanyol,la qual cosa no es creu ningú quan l’escola on està inscrit es troba a un dels barris més castellanoparlants d’una de les ciutats més castellanoparlants de tot Catalunya.

El Paquito “el chocolatero” Caja de Convivència cívica ja ha anunciat que la cosa no quedarà així i que volen que siguin molts més els pares que se sumin a aquesta iniciativa.

La meva resposta és clara, amb aquest tema s’ha de ser intransigent, les classes a Catalunya es fan en català i punt, si a algú no li agrada ja sap on és al porta. Que jo sàpiga de moment a Catalunya no hi ha fronteres amb Espanya, per tant si la situació de immersió lingüística no agrada algú ja sap que ha de fer, anar apuntat als seus fills a una escola de Valdepeñas i ja s’ha acabat el problema.


Si els castellans acaben triomfant i aquesta sentència judicial es converteix en quelcom general ja podem plegar i tancar la paradeta, els catalonoparlants haurem perdut la guerra i no ens quederà més remei que retirar-nos.

4 Comments:

Blogger PETATS A ULTRANÇA said...

Lamentable que aquests desgràciats se surtin amb la seva.

divendres, 03 de febrer, 2006

 
Blogger Pol G.G said...

Ahir els de convivència cívica van reunir més de 2.000 persones per anar conta l´estatut.Perill que no són 4 gats...

diumenge, 05 de febrer, 2006

 
Anonymous Anònim said...

A veure. No conec els detalls del cas i el pare pot tenir altres motius per voler-ho. Per exemple, que estigui de pas per poc temps a Catalunya. No ho sé. O té molt poquetes llums, el paio. Perquè jo puc tenir les idees que sigui, però amb l'educació dels meus fills no hi jugo, vaja.

Amb el que no hi estic d'acord és amb això del jutge. El jutge ha aplicat la llei, senyor meu. I la llei diu que qualsevol criatura pot rebre l'educació en la seva llengua materna. O fem lleis valentes o ens empassem totes les sentències que ens clavin perquè no apliquem bé la nostra pròpia llei.

Però el que sí que em sembla escandalós, i que tu no esmentes, és que no ha sortit la llumanera de la nostra estimada Generalitat que ha deixat que aquest cas acabés als jutjats i no l'ha reconduït amb la mà esquerra o, fins i tot, no ha cedit davant el pare sense fer-ne mullader. Perquè si a mi algú m'ensenya l'advocat i sé que té raó, el que no faig és deixar que el cas acabi al jutjat i més si sé que aquesta gentussa m'esbombarà el cas.

De totes maneres, suposo que tot això acabarà en res. Fa anys, quan va començar l'escolarització en català, ja es van donar potser una quinzena o potser més de casos de pares que no volien que els seus fills estudiessin en català però des de fa uns anys ja no s'havia tornat a donar-ne cap.

dimarts, 07 de febrer, 2006

 
Anonymous Anònim said...

Tens raó David. La llei que en el seu dia ens va permetre aprendre a llegir i escriure en català va ser aquesta, precisament. Tots teniem dret a aprendre en la nostra llengua materna. Però és clar, això val per les dues bandes...

dijous, 09 de febrer, 2006

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home